Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Pensaments fets veu: Ian Bostridge, assagista

Classificació temàtica: Sense classificar

Pensar y cantar. Reflexiones de un cantante sobre música e interpretación.

Ian Bostridge.

Acantilado, Barcelona, 2025. 145 pàgs.

ISBN: 978-84-19958-87-7

Acantilado

Precedit per l’èxit de Viatge d’hivern de Schubert: anatomia d’una obsessió i publicat amb una rapidesa notable després de la seva edició original en anglès el 2023 (Song and Self: A Singer’s Reflections on Music and Performance, University of Chicago Press), el segell barceloní Acantilado presenta ara una nova incursió en el pensament musical d’Ian Bostridge (Wandsworth, 1964). Pensar i cantar, que reuneix les conferències pronunciades per l’autor a la Universitat de Chicago i apareix en una esplèndida traducció de Luis Gago, consolida la doble condició de Bostridge com a tenor de referència —aclamat internacionalment— i com a intel·lectual capaç d’articular, amb lucidesa i profunditat, la relació entre experiència estètica, identitat i pràctica interpretativa.

Estructurat en tres capítols i una introducció prèvia centrada en la interpretació com a eix d’identitat i en la naturalesa performativa d’ambdues dimensions, el recorregut transita per diverses obres vocals —principalment cicles de lieder— que serveixen de pretext per a una indagació entorn de la identitat, el gènere, la mort i la dimensió política de la música. Els aspectes estrictament tècnics hi apareixen només de manera puntual, com en les pàgines dedicades a l’esborrany de la desena cançó dels Holy Sonnets of John Donne de Britten, finalment descartada pel compositor. Amb això, Bostridge referma el seu interès per la música com a objecte de pensament, d’escolta i de narració; és a dir, com a vehicle de significació humana i cultural, i no tant com a objecte d’anàlisi formal des del punt de vista estilístic o sintàctic.

En conseqüència, i lluny de ser una mera prolongació dels estudis acadèmics sobre estètica musical o una síntesi entre prospecció teòrica i pràctica vocal, el llibre es desmarca dels canals de la musicologia formalista, atès que tampoc no aposta per una hermenèutica del fenomen sonor ni per una lectura estructural de les obres. Bostridge concep el cant com un espai d’experiència en què conflueixen la subjectivitat i la dimensió social de la música. En aquest sentit, el títol en castellà podria induir a error si s’interpreta en clau purament literal, ja que no es tracta tant de pensar sobre el cant com de pensar des del cant. És a dir, no constitueix una glossa a l’àmplia literatura sobre l’estètica musical i el cant, ni tampoc un maridatge entre ambdues.

En primer lloc, la identitat de gènere i l’alteritat justifiquen l’aproximació a Il combatimento di Tancredi e di Clorinda de Monteverdi, al cicle Frauenliebe de Schumann i a Curlew River de Britten. Tot seguit, l’alteritat, allò forani, exòtic i la suposada superioritat racial del món colonial es despleguen a través de les Chansons madécasses de Ravel, en el capítol més perspicaç i suggeridor del llibre, gràcies a les idees de ventrilòquia, a l’ampli context sobre la història de Madagascar, a la implicació ètica i política associada a l’estrena de la primera cançó en una França convulsa en plena era colonialista, així com al contrast conceptual i musical amb la Rapsodie nègre que Poulenc va estrenar el 1917. Finalment, el tercer i darrer capítol —el títol del qual, salvant la digressió inicial entorn del silenci com a vector de la mort en vida aplicada al Winterreise schubertià, bé podria ser Britten i la mort— se centra en la Sinfonia da Requiem, el War Requiem, Mort a Venècia, el darrer moviment del seu Quartet de corda núm. 3 i, molt especialment, en el cicle The Holy Sonnets of John Donne del compositor britànic.

En un altre ordre de qüestions, l’escriptura elegant i intel·ligent de Pensar y cantar conjuga amb naturalitat erudició i humanitat, coneixement especialitzat i una notable capacitat comunicativa. Bostridge aconsegueix mantenir l’interès d’un ampli ventall de lectors, sense renunciar a la densitat conceptual ni a l’exigència intel·lectual que caracteritza el seu discurs. No escriu des de la distància del teòric, sinó des de la proximitat de l’intèrpret, de l’assagista i del divulgador que transforma la seva experiència vital i artística en matèria d’exploració i de coneixement a partir de tres eixos complementaris: el comentari històric, que contextualitza les obres; la indagació filosòfica, que les interroga en la seva dimensió simbòlica i ètica; i l’escrutini dramatúrgic, que en revela els mecanismes expressius. A tot això s’hi afegeixen observacions autobiogràfiques precises, sovint reveladores, sobre la pràctica interpretativa i la relació íntima del cantant amb els textos i la música. En conjunt, el llibre confirma la capacitat de Bostridge per situar el pensament musical en el terreny de l’experiència viscuda, on la paraula crítica i l’emoció artística conflueixen en un mateix gest de comprensió.

L’edició, fidel a l’inconfusible estil del segell barceloní tant en la tipografia com en el disseny gràfic, es presenta amb l’elegància sòbria característica d’Acantilado i amb unes poques pàgines centrals en paper setinat, a tot color, on es reprodueixen pintures i fotografies que aporten un subtil contrapunt visual al relat assagístic. Aquest bri de riquesa visual corona una aproximació contemporània tan lúcida com accessible, la lectura fluida i estimulant de la qual resultarà especialment plaent per a aquells que vulguin revisitar —o descobrir— obres que, en la seva major part, es mantenen al marge del repertori més transitat i desitgin explorar-ne la dimensió cultural més àmplia. Més com aquest, si us plau.

Albert Ferrer Flamarich