Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Una vida explicada, una obra sense comentar

Classificació temàtica: Sense classificar

Manuel de Falla, Su vida y su obra

Juan Antonio Narváez

Ediciones Rialp. Madrid, 2025 (238 págs.)

ISBN: 978-84-321-7061-4

Ediciones Rialp

Pocs compositors espanyols han despertat tanta atenció, tant dins com fora de l’àmbit acadèmic, com Manuel de Falla (1876–1946). La seva figura ha estat objecte d’una bibliografia tan abundant com heterogènia: des d’estudis musicològics rigorosos i assaigs sobre el nacionalisme musical fins a biografies, monografies o aproximacions culturals de signe molt divers, incloent-hi fins i tot anàlisis centrades en les seves finances a manera de biografia econòmica. A aquesta ja copiosa literatura s’hi afegeix ara Manuel de Falla. Su vida y su obra, una nova biografia signada per Juan Antonio Narváez i publicada per Ediciones Rialp dins la seva consolidada col·lecció dedicada a l’art, la història i les humanitats.

 

El llibre s’articula en quatre capítols, convenientment subdividits en epígrafs que estructuren un desenvolupament cronològic, fluid i redactat amb una prosa accessible, el resultat del qual s’inclina clarament cap a la hagiografia del personatge, atesa l’absència d’un tractament formal, semàntic i semiòtic detallat de les seves obres. En aquest sentit, el llenguatge compositiu i el seu anàlisi intrínsec —és a dir, el científic i estilístic— queden tot just esbossats, quan no directament descartats; deixant la major part de les referències concretes a les composicions en el pla d’argumentacions i dades d’ordre històric. Narváez adopta un to de crònica serena, expositiva i lineal, amb un estil que defuig el debat o la interpretació profunda, situant-se a les antípodes del plantejament episòdic, discontinu i ple d’erudició i profusió de detalls que caracteritzen la ja clàssica biografia del pare Federico Sopeña (Turner, 1985).

 

El volum es tanca amb una extensa i atractiva secció de textos poètics, articles i homenatges dedicats a Manuel de Falla, signats per autors de la talla de José María Pemán, Antonio Machado, Gerardo Diego, Federico García Lorca i Juan Ramón Jiménez. Aquest afegit il·lustratiu reflecteix com la seva figura va transcendir l’àmbit estrictament musical per esdevenir símbol espiritual i intel·lectual d’una època. Per tot plegat, el perfil d’aquesta biografia s’adreça clarament a un lector general i no específicament melòman, cosa que no constitueix necessàriament una limitació. En un panorama cultural on la figura de Falla supera el marc exclusivament musical per convertir-se en símbol d’identitat, espiritualitat i pensament artístic del primer terç del segle XX, una aproximació de caràcter transversal com la present representa una porta d’entrada a la complexitat de l’univers fallià des d’una perspectiva més humanista i cultural que tècnica, contribuint així a mantenir viu l’interès per una figura la influència de la qual ultrapassa amb escreix l’àmbit de la partitura.

 

En un altre ordre de qüestions, en el seu afany de crear un context històric i cultural, Narváez desenvolupa algunes digressions que podrien haver-se tractat amb més contenció, com la dedicada al Desastre del 98 (pp. 38–39), un punt desproporcionada en relació amb l’eix biogràfic central. En canvi, resulta més pertinent i ben integrada la reflexió sobre la religiositat per entendre la devoció i la beateria de Falla (pp. 60–61), que aporta matisos essencials sobre el seu món interior i la seva constant tensió entre la fe, l’ètica i la creació artística. D’altra banda, hauria estat desitjable una major atenció a dues figures essencials dins el cercle del compositor: Ernesto Halffter i Adolfo Salazar. Tots dos, en plans diferents però complementaris, van ser pilars en la vida i la recepció de Falla: Halffter com a deixeble i continuador natural de la seva estètica, i Salazar com a crític, ideòleg i defensor incansable del seu llegat.

 

Caldria també corregir un parell d’errors. El primer: referir-se a Falla com a Compositor, amb majúscula (pàg. 206, 215 i 220). El segon: a la pàgina 196 apareix escrit “A los que le conocíamos íntimamente, nos parecía…” com si Juan Antonio Narváez —de qui, per cert, no hi ha la més mínima informació que acrediti la seva trajectòria i cronologia— hagués conegut personalment Falla. Si fos així, Narváez tindria ara mateix uns noranta-cinc o cent anys. Aquest lapsus segurament es deu a un error tipogràfic en no marcar en cursiva aquestes paraules, provinents del testimoni de Juan Viniegra, com la resta de citacions en aquest context. Sobretot quan a la pàgina 223 s’indica que el text va ser finalitzat el 24 d’agost de 2024, festa de Sant Bartomeu, apòstol.

 

Editat amb una tipografia de lletra rodona i d’un cos còmodament llegible, sense il·lustracions ni fotografies, el llibre tampoc no presenta un aparell crític amb notes a peu de pàgina que justifiquin, com a mínim, la procedència documental de les fonts bibliogràfiques primàries o secundàries. Molts dels textos citats —particularment els de l’annex final— ja es troben recollits a la monografia del pare Sopeña (Turner, 1985), de manera que costa discernir si l’omissió respon a una decisió de l’autor o de l’editorial, atès el plantejament deliberadament divulgatiu. Igualment, es troba a faltar una cronologia complementària de personatges i familiars, així com un inventari final de les obres de Falla que inclogui aquelles peces citades tot i estar descatalogades o inacabades, especialment les que pertanyen al que Gerardo Diego —i més tard Sopeña va recollir— definia amb encert com el període PreManuel de AnteFalla.

 

Al marge de la successió de disquisicions aparentment més nombroses que els mèrits, si el lector vol un primer acostament a Falla des d’una òptica general i pel simple plaer o interès de la seva personalitat i trajectòria, Manuel de Falla. Su vida y su obra és, probablement, l’eina més adequada i fàcilment localitzable. En aquest sentit, caldria valorar-la com un exemple a seguir si la col·lecció musical de Rialp vol continuar creixent: convindria defugir els grans noms de compositors —i, per què no, d’intèrprets— que en llengua espanyola ja disposen de prou estudis i biografies convencionals. És a dir: ni Bach, ni Mozart, ni Beethoven, ni Chopin, ni Mahler, ni Puccini, ni Verdi, ni Wagner. A partir d’aquí, la plèiade de figures masculines i femenines és inacabable. El precedent de la monografia dedicada a Salieri, publicada fa uns mesos amb motiu del bicentenari de la seva mort, va ser un encert per part de Rialp. Més, si us plau!

Albert Ferrer Flamarich