Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

La dona rere el prodigi: Martha Argerich segons Olivier Bellamy

Classificació temàtica: Sense classificar

Martha Argerich. Una biografía.

Olivier Belamy

Blatt&Ríos, Madrid, 2025. 264 págs.

ISBN: 978-84-128674-8-0

Blatt&Ríos

No és freqüent que una editorial generalista —sense especialització musical— aposti per traduir la biografia d’una intèrpret viva, per molt emblemàtica que sigui. Per això resulta especialment significatiu que una editorial argentina hagi decidit incorporar al seu catàleg aquest retrat de Martha Argerich (Buenos Aires, 1941), una de les figures més influents del pianisme modern i hereva d’una tradició que inclou noms decisius en l’Argentina musical: Jorge de Lalewicz, Antonio de Raco, Nelson Goerner, Ingrid Fliter, Horacio Lavandera, Daniel Barenboim o el mític Vicente Scaramuzza, mestre de la mateixa Argerich.

 

Publicada originalment en francès el 2010 per Buchet-Chastel, aquesta biografia arriba ara en una modesta edició en llengua espanyola en el seu continent —format petit, maquetació austera— i centrada en allò estrictament textual. A diferència de l’original, aquí no hi ha fotografies, il·lustracions ni índex onomàstic que faciliti una consulta ràpida tant de les personalitats com de les obres i els llocs. També hauria estat desitjable un breu pròleg de l’autor per actualitzar i contextualitzar aquesta reedició, corregir alguna dada imprecisa o matisar afirmacions curioses, com aquella referida al fet que “durant un somni profund, Martha ‘va aprendre’ el Concert núm. 3 de Prokófiev” (pàg. 87).

 

Tanmateix, aquesta sobrietat editorial contrasta amb una considerable densitat humana del text. Al llarg de vint-i-dos capítols —d’extensió dissemblant però sempre manejables— Olivier Bellamy construeix menys una biografia cronològica que un retrat literari, íntim i sensible. El seu mètode no consisteix a enumerar concerts, discos o gires, sinó a destriar el caràcter d’Argerich pivotant sobre l’eix d’aquells que l’han acompanyada en les seves etapes i vivències: la seva personalitat volcànica, les seves inseguretats, les seves opinions i preferències musicals, el pes determinant de la seva mare, els seus afectes, amistats, passions, matrimonis i la seva maternitat, els festivals que ha impulsat.

 

L’aproximació de Bellamy gaudeix d’un vel de franquesa, gràcies a la proximitat personal que manté amb la pianista, pot mostrar les seves zones de fragilitat, les seves pors, la seva vida quotidiana caòtica i bohèmia, així com la seva extraordinària humanitat a partir dels testimonis del seu entorn i de la mateixa artista. En aquest sentit, el capítol dedicat a la maternitat i la vida domèstica és un dels més reveladors: hi emergeix el contrast entre la dona vulnerable i la intèrpret de determinació absoluta. El llibre encerta especialment en aquest terreny: en mostrar la dicotomia entre l’artista i la persona, entre l’excel·lència i l’anarquia. És valuós el mosaic de figures que travessen la seva vida: Scaramuzza, Michelangeli, Dutoit, Nelson Freire, Kovacevich o Rabinovitch. Alguns capítols dedicats a ells il·luminen el seu món afectiu i professional; d’altres, en canvi, deriven en digressions que, sense restar interès, sí afecten la cohesió del relat.

 

Apuntant la traducció encomiable de Silvia Kot, Bellamy escriu amb un estil directe i àgil, sense paràgrafs feixucs ni subordinades interminables, amb un ritme envoltant i proper, encara que també incorre en un cert grau de mitificació. L’autor tendeix a reforçar l’aura excepcional d’Argerich i, en ocasions, frega l’adulació, però mai no és excessiu. Sap perfectament que això a ella li molesta profundament. Per això el seu retrat s’orienta més cap al mite humà que no pas cap a l’anàlisi musical. En aquest sentit, l’autor francès no ofereix un estudi interpretatiu. S’equivocarà qui esperi una reflexió profunda sobre l’estil pianístic d’Argerich, una hermenèutica comparativa amb els seus mestres o amb pianistes admirats —Horowitz, Ratxmàninov, Michelangeli—, o un examen sobre com l’argentina-suïssa ha abordat repertoris essencials. El que sí s’hi enyora, atenent al tipus de llibre, són detalls sobre les seves visites freqüents a Espanya.

 

En conjunt, Martha Argerich. Una biografía omple un buit evident: l’absència de retrats profunds sobre una de les artistes més enigmàtiques i magnètiques del segle XX i XXI. I, malgrat algunes exageracions inevitables, aconsegueix allò que poques biografies assoleixen: insinuar, encara que sigui parcialment, les absències i cancel·lacions de la pianista. Sens dubte, Argerich mereix una gran biografia musicològica. Però, mentre no arriba, el llibre de Bellamy constitueix una aproximació honesta, sensible i en ocasions seductora d’una dona cuyo art continua essent, com la seva vida, inassolible i radicalment únic.

Albert Ferrer Flamarich