Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Entre circuits, pràctiques i silencis: el minimalisme a Espanya revisitat

Classificació temàtica: Sense classificar

Lo mínimo y lo posible. Minimalismo y música experimental en España.

Elvira Simancas Fernández.

Libargo Editorial, Granada, 2025. 171 pàgs.

ISBN: 978-84-129056-6-3

Libargo Editorial

Libargo Editorial s’ha anat consolidant en els darrers anys com un segell especialment atent a àmbits d’estudi musical que, per la seva especificitat o pel seu caràcter transversal, solen quedar al marge dels grans catàlegs editorials. A més de comptar amb un sòlid assessorament acadèmic —perceptible en l’orientació i la qualitat de les seves publicacions—, el segell andalús ha sabut generar un ecosistema propici per al treball intel·lectual mitjançant convocatòries de premis que ofereixen una oportunitat real a noves generacions d’investigadors. Alguns d’ells troben en el llibre —entès com a mitjà de transmissió i de validació— una primera finestra de legitimació assagística, fent accessibles treballs rigorosos a un públic ampli sense renunciar a l’exigència metodològica.

 

En aquest context s’inscriu Lo mínimo y lo posible. Minimalismo y música experimental en España, d’Elvira Simancas Fernández, un estudi que ve a cobrir un buit historiogràfic en la musicologia espanyola contemporània. Crida l’atenció que a la solapa curricular no s’hi indiquin ni l’any ni el lloc de naixement de l’autora, una omissió força més freqüent en el cas del gènere femení que no pas en el masculí, i que priva el lector d’una referència espaciotemporal rellevant per situar el seu marc generacional i intel·lectual; no com a dada biogràfica íntima, sinó com a coordenada contextual necessària en un treball de naturalesa històrica. Peccata minuta, però no poc pròpies del nostre temps.

 

El volum s’articula en dos grans blocs —dedicats al minimalisme i a l’activitat minimalista a Espanya— precedits d’una introducció especialment sòlida, en què Simancas delimita amb precisió el seu objecte d’investigació. Conscient que no tot allò que s’ha etiquetat com a minimalista ho és en sentit estricte, l’autora situa la seva pesquisa dins d’un experimentalisme més ampli, les arrels del qual es remunten a un arc temporal que abasta aproximadament entre 1943 i 1957. A partir d’aquí, estableix amb claredat que el desenvolupament espanyol del minimalisme respon a un procés diferenciat del model nord-americà, iniciant-se de manera més visible cap a 1973 amb el grup Actum, tot i que ja s’estava gestant en els anys immediatament anteriors. En aquest procés, la figura de Llorenç Barber (Aielo de Malferit, 1948) apareix, amb raó, com un veritable epicentre, tant en l’àmbit creatiu com en el relacional, alhora que es revisen altres iniciatives i conjunts determinants.

 

Un dels grans encerts del llibre rau en la reconstrucció del moviment no tant com una genealogia tancada, sinó com una reescriptura historiogràfica que revisa críticament les narratives prèvies. Davant d’aquestes, l’autora ofereix un excel·lent resum de les diatribes teòriques, tant al voltant de les arrels del minimalisme com de les posicions dels seus detractors, i aborda el paper que van exercir compositors, intèrprets, promotors culturals, espais alternatius, públic i crítica en la construcció de xarxes de pertinença. Aquestes xarxes van permetre transcendir discursos identitaris rígids, donant lloc a una rearticulació post-nacional de l’avantguarda, en què els circuits i la seva funció social van resultar determinants.

 

L’autora reconstrueix així l’emergència de nous circuits culturals que van reavaluar relacions fragmentades, atorgant-los nous significats des d’un enfocament relacional. Certament, en aquest plantejament hi ha quelcom d’aquell panòptic post-històric que qüestiona la narrativa lineal i renuncia deliberadament als judicis de valor, apostant per un relat descriptiu i analític. En aquest sentit, el llibre reflecteix bé el desplaçament d’una musicologia obsessionada per l’origen i la identitat cap a una altra interessada per les rutes, els fluxos i els espais de circulació, tal com caracteritza els darrers anys.

 

Des del punt de vista formal, es tracta d’un volum d’extensió continguda —al voltant d’un centenar de pàgines en el cos principal—, escrit amb claredat discursiva i expositiva, fet que en facilita una lectura còmoda, especialment per a aquells que ja coneixen aquest terreny. Més enllà d’algunes pinzellades sobre obres, accions o espectacles —molts dels quals no han estat registrats o només s’han conservat de manera fragmentària—, el llibre se situa més en l’àmbit del relat estètic i historiogràfic que no pas en el de l’anàlisi estilística pròpiament dita, fet comprensible atesa la naturalesa efímera i discursiva d’una bona part dels materials estudiats. Per això es troba a faltar un desenvolupament més ampli de la dimensió estrictament musical d’aquesta heterogènia avantguarda, sí comentada amb intensitat en el capítol “Análisis”, en què s’aborden algunes creacions de Llorenç Barber, Javier Maderuelo, Carles Santos i l’Orquesta de las Nubes.

 

El volum es completa amb dos annexos breus però de gran utilitat: un quadre tabulat de compositors, agrupacions i esdeveniments vinculats al minimalisme espanyol, i una seqüència temporal que sintetitza visualment el desenvolupament del moviment. Tanmateix, resulta cridanera l’absència d’un índex onomàstic, eina indispensable en un assaig de caràcter historiogràfic i que en facilitaria notablement la consulta. És un detall que no hauria de passar per alt en un segell com Libargo, que —insisteixo— està traçant un camí conscient i ben orientat mitjançant la publicació d’estudis singulars difícilment assumibles per editorials de major escala.

 

En certa manera, Lo mínimo y lo posible dialoga amb iniciatives editorials com les d’Edictoralia a València, especialment a través de la compilació d’escrits de figures com el músic, assagista i dinamitzador cultural Josep Lluís Galiana, que testimonien l’herència i la continuïtat de molts dels processos abordats per Simancas a partir de la dècada dels noranta. Uns processos que, en síntesi, queden ordenats, integrats i explicats de manera complementària a aproximacions acadèmiques prèvies, i que ofereixen una base sòlida per a futures investigacions entorn d’un dels capítols més complexos i menys sistematitzats de la música experimental a Espanya. 

Albert Ferrer Flamarich