Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Mozart, Da Ponte i l'arquitectura del relat

Classificació temàtica: Sense classificar

La trilogía Mozart-Da Ponte: el verdadero fénix. Una narrativa dramática precursora del cine.

David Monrabal García.

Editorial Fundamentos, Madrid, 2024. 251 pàgs.

ISBN: 978-84-245-1432-7            

Fundamentos Editorial

En les darreres dècades, una part significativa de la musicologia ha desplaçat el seu centre d’interès des de l’obra entesa com a objecte autònom cap als processos que la fan intel·ligible en el temps: la dramatúrgia, la percepció, la construcció del sentit. En aquest marc s’inscriuen aquells estudis que no es limiten a descriure estructures musicals o literàries, sinó que exploren la interacció viva entre música, text, escena i intencionalitat dramàtica. La trilogia Mozart–Da Ponte. El veritable fènix, de David Monrabal García, s’insereix amb claredat en aquesta línia de recerca i aborda un dels tríptics operístics més analitzats de la història des d’una perspectiva metodològica ambiciosa i deliberadament transversal.

Com a punt de partida, l’autor assumeix que la dramatúrgia de Le nozze di Figaro, Don Giovanni i Così fan tutte només pot ser compresa plenament si s’examina l’intercanvi constant entre música, llibret i acció escènica; és a dir, si s’atén la interrelació dels elements narratius, psicològics, retòrics i emocionals que sostenen el discurs dramàtic. Amb aquest objectiu, Monrabal proposa una translació metodològica poc habitual en els estudis mozartians: l’aplicació d’eines procedents de l’anàlisi del guió cinematogràfic a l’òpera, dos àmbits aparentment distants però emparentats per una dramatúrgia basada en el desenvolupament temporal d’una història representada davant d’un espectador.

Aquesta convergència no es planteja de manera intuïtiva ni metafòrica, sinó sustentada en un aparell teòric sòlid, nodrit principalment per la tradició acadèmica anglosaxona i nord-americana. Conceptes com el d’arquitrama —procedent de Robert McKee— o les nocions estructurals desenvolupades per Syd Field, Michael Hauge, John Truby o Christopher Vogler són exposats i assumits com a instruments analítics per estudiar l’òpera com un sistema de signes en conflicte, on la trama, el nucli de l’acció i l’evolució dels personatges generen sentit a través de la temporalitat, la proporció i la perspectiva. Tot plegat permet entendre els processos que interpel·len l’espectador mitjançant allò que la sociologia ha denominat protoconverses: mecanismes d’anticipació, resposta emocional i reconeixement simbòlic.

El llibre s’estructura en cinc capítols d’extensió heterogènia. El primer ofereix una contextualització concisa sobre Mozart i Da Ponte, així com sobre algunes derives històriques de l’òpera, recolzant-se en citacions del mateix Mozart i en nocions com el canovaccio definit per Enrico Castiglione. En aquest apartat, Monrabal revisa els debats historiogràfics entorn de la trilogia dapontiana i matisa lectures tradicionals a partir de la cèlebre carta de 1781, tan sovint invocada per justificar la complementarietat entre text i música. Tanmateix, el nucli de la reflexió mozartiana no rau tant en aquesta complementarietat general com en la distinció entre el ritme poètic del vers i l’arquitectura narrativa que organitza les accions i els esdeveniments de l’òpera. Per a Mozart, ambdós nivells són autònoms: la música ha de respondre al pols prosòdic del text sense sotmetre’s mecànicament a la successió dels fets, de la mateixa manera que el llibret no pot imposar a la música una funció merament il·lustrativa. En aquest equilibri entre independència i correspondència se situa una concepció del teatre musical que anticipa plantejaments posteriors de Wagner, Richard Strauss i fins i tot del cinema, sense oblidar que Gluck ja havia experimentat en una línia assimilable com a reformador de l’òpera de la segona meitat del segle XVIII.

El segon capítol, de caràcter clarament propedèutic, constitueix l’armadura teòrica de la monografia: un cos doctrinal ben fonamentat però de densitat considerable, que esdevé àrid sense el suport de quadres sinòptics, esquemes visuals o diagrames capaços de resumir, enriquir i ordenar gràficament el vast aparell conceptual sobre els diversos enfocaments metodològics per estudiar les narratives, els personatges, els arquetips, les transformacions, les trames i els paradigmes que especialistes com Syd Field, Michael Hauge, el mateix Robert McKee, John Truby o Christopher Vogler han desenvolupat i que Monrabal García incorpora com a part essencial del seu estudi de cas.

Tot això convergeix en el tercer capítol, veritable nucli del volum, on Monrabal defensa que la trilogia Mozart–Da Ponte s’articula al voltant de tres grans eixos temàtics: la reivindicació de la llibertat davant l’abús de poder, la discriminació sistemàtica de la dona i els conflictes universals derivats del desig, la passió i l’amor. Per fer-ho, aplica models com els arquetips de la Dramatica Theory, la caracterització dels personatges segons la necessitat dramàtica i el punt de vista (Field), els set passos de la construcció narrativa de Truby, les sis etapes de Hauge o el viatge de l’heroi de Vogler. L’anàlisi permet llegir les òperes com a sistemes dinàmics en què els personatges evolucionen en funció de tensions internes i externes, més enllà de la seva mera funció musical. En aquest context, La clemenza di Tito és analitzada gairebé com un contraexemple, fet que reforça per contrast la singularitat dramatúrgica de les òperes precedents.

El quart capítol reprèn i avalua el binomi Mozart–Da Ponte, subratllant les influències creuades entre òpera i cinema i reivindicant especialment Così fan tutte, tradicionalment relegada en relació amb els altres dos títols. El cinquè i darrer capítol, breu però significatiu, reflexiona sobre la semiologia com a disciplina aplicada a l’anàlisi dramatúrgica i situa l’estructuralisme i el formalisme com a matrius teòriques que travessen tot el plantejament del llibre.

Amb tot, el volum no és exempt d’aspectes discutibles. Resulta problemàtica l’afirmació que cap dels personatges principals assoleix el seu objectiu, amb l’excepció de Don Giovanni, ja que aquest tampoc consuma els seus propòsits des de l’inici de l’òpera; fins i tot el càstig final imposat pel Comendador pot interpretar-se com una forma de no-acompliment, de la mateixa manera que succeeix amb Donna Anna. Així mateix, es troba a faltar una major precisió en les referències musicals: indicar els passatges analitzats mitjançant minutatges de gravacions és menys rigorós que fer-ho a través d’escenes i compassos. També s’hi detecta una certa reiteració argumentativa, comprensible en un treball acadèmic, però que hauria pogut alleugerir-se en una edició pensada com a llibre. Finalment, sorprèn l’absència a la bibliografia d’un títol que traça un panorama ric i complex de l’òpera en diàleg amb el cinema i l’audiovisual contemporani, atenent les seves implicacions culturals, perceptives i mediàtiques, com és Òpera en pantalla. Del cinema a l’streaming de Jaume Radigales i Isabel Villanueva (Càtedra, 2019).

En resum La trilogía Mozart–Da Ponte. El veritable fènix posseeix una finalitat pràctica de gran abast: ofereix una síntesi operativa de teories dramatúrgiques i d’eines d’anàlisi aplicables no sols a l’òpera, sinó també al cinema, el teatre i fins i tot a la narrativa literària. No és un llibre destinat a qualsevol mena de lector; exigeix formació, paciència i familiaritat amb els models teòrics que maneja. En aquest sentit, s’assembla més a un curs avançat —gairebé un màster— d’anàlisi dramatúrgica que no pas a un assaig divulgatiu. Precisament aquí rau una de les seves virtuts principals. Llegiu-lo amb llapis, paper i temps. 

Albert Ferrer Flamarich