Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Genealogia d'una sensibilitat

Classificació temàtica: Sense classificar

Como caminante que sueña. Reflexiones sobre el Romanticismo alemán.

Santiago Martín Arnedo

Dairea Ediciones, 2025. 310 pàgines.

ISBN: 979-13-990602-0-1 

Dairea Ediciones

Més que centrar-se en l’habitual constel·lació de l’escola de Jena, aquest Como caminante que sueña. Reflexiones sobre el Romanticismo alemán desplaça el focus cap a Heidelberg, i ho fa a partir d’un dispositiu narratiu singular: el viatge de l’autor, que, com a mecanisme d’evocació, esdevé recorregut interior i rememoració intel·lectual. Aquest punt de partida permet una aproximació menys acadèmica i més vivencial, en què la reflexió filosòfica es revesteix de recreació literària amb un cert alè ensucrat de novel·la i, puntualment, amb el to personalista d’un dietari. L’evocació dels espais físics no respon tant a un afany pintoresc com a una sedimentació de lectures, experiències i meditacions que, decantades en la paraula, vivifiquen una memòria històrica entesa com a epítom de la cultura occidental postil·lustrada.

En aquest sentit, el Romanticisme apareix no només com un període estètic, sinó com una etapa de profunda transcendència en la configuració de la modernitat. S’hi reconfiguren i s’hi assenten moltes de les bases del nostre món contemporani, fins i tot d’allò que més tard s’ha anomenat postmodernitat. D’aquí que el llibre, sense proposar-se com una història sistemàtica, funcioni més aviat com una eina analítica d’un abast notable, capaç d’abordar qüestions nuclears com el desarrelament del subjecte, el canvi de paradigma en la concepció de l’art, el panteisme, la vida com a somni, l’autonomia de l’artista, etc.

En aquest mateix sentit, i diferint d’obres divulgatives de referència com el paradigmàtic Romanticismo. Una odisea del espíritu alemán de Rüdiger Safranski, aquest assaig “va d’una altra cosa”: no tant d’oferir un relat lineal com d’assajar una constel·lació d’idees. Estructurat en sis blocs, el llibre entrellaça temes, personalitats i obres, prenent figures concretes com a eixos vertebradors de cada secció. Així, noms com Novalis, Friedrich Hölderlin i Georg Wilhelm Friedrich Hegel emergeixen no només com a referències històriques, sinó com a autèntics nuclis de pensament des dels quals s’articulen qüestions com la tensió entre el visible i l’invisible, el finit i l’infinit, o la mistificació de l’experiència estètica. Un dels aspectes més suggeridors de l’assaig és, per exemple, l’aproximació a la genealogia de la metafísica en el pensament romàntic, especialment a través de Hölderlin i Hegel. En aquest marc, l’oriental no hi compareix com a mer exotisme, sinó com una antítesi necessària des de la qual redefinir Occident. Tot plegat, a més, ve filtrat per la lectura de Martin Heidegger, la voluntat del qual d’una política conforme amb l’ésser subjau en bona part de les interpretacions proposades.

Especialment significativa resulta la incidència en Johann Wolfgang von Goethe, la centralitat del qual s’explica tant per la lògica de la seva figura en el període com per l’afinitat del mateix autor, també traductor de la seva obra. Més enllà de les ocasions en què el vincula a Baruch Spinoza, les pàgines dedicades a “La forja d’un artista” adopten un to gairebé hagiogràfic, presentant-lo com a paradigma del geni romàntic: bohemi, solitari, incomprès i visionari, aliè a les convencions normatives de l’art. En certa manera, aquest llibre és també un assaig encobert sobre Goethe i, per això, caldria encoratjar Santiago Martín Arnedo a replantejar i ampliar part del que s’hi exposa sobre el “príncep de les lletres” en un altre estudi que complementi els treballs i traduccions que ell mateix ja ha dut a terme.

Un altre dels eixos fonamentals és la progressiva sacralització de l’art, que passa a ocupar l’espai ideològic tradicionalment reservat a la religió. El llibre il·lumina així la relació subterrània entre Romanticisme i experiència religiosa: no com a ruptura, sinó com a continuïtat a través de mitjans estètics capaços d’unir gaudi, coneixement i misteri. En aquest context, la influència del protestantisme en la cultura alemanya —pel seu èmfasi en la llibertat de consciència i la seva particular sensibilitat envers allò transcendent— es revela com un factor decisiu. No és casual que pràctiques com el concert o l’òpera adoptin, a finals del segle XIX, una dimensió gairebé litúrgica, marcada pel recolliment i el silenci. De fet, algun dels darrers capítols deriva cap a una lectura teològica al voltant de l’ànima bella que pot semblar un arc digressiu excessivament tensat. D’altra banda, en la reflexió sobre la mort es troba a faltar la menció de Friedrich Rückert, l’obra del qual —malgrat haver estat relativament ignorada per molts contemporanis— hauria enriquit notablement el tractament del tema, de la mateixa manera que la inclusió d’un índex onomàstic hauria facilitat la consulta puntual en un volum de notable densitat referencial.

En canvi, el llibre no descuida altres vessants menys transitats, com la simbologia arquetípica dels contes de Jacob Grimm i Wilhelm Grimm, la seva apel·lació a un inconscient col·lectiu completa llacunes que altres estudis solen deixar de banda, més inclinats —especialment en l’àmbit musical— cap a compilacions com Des Knaben Wunderhorn de Clemens Brentano i Achim von Arnim. Naturalment, Santiago Martín Arnedo no evita l’àmbit musical —amb referències a Erlkönig, La mort i la donzella, la darrera sonata per a piano de Beethoven o fins i tot un parell de capítols dedicats a Johannes Brahms—, tot i que no totes les seves propostes resulten igualment convincents. Així, l’enginyosa però discutible analogia que equipara Wolfgang Amadeus Mozart amb el Rafael de la música i Ludwig van Beethoven amb el seu Caravaggio evidencia tant l’audàcia com els límits d’un assaig que, en darrer terme, assumeix el risc de formular hipòtesis que poden resultar imprecises o de curt abast.

En conjunt, ens trobem davant d’un llibre que no pretén oferir una història del Romanticisme a l’ús, sinó més aviat, i des d’una perspectiva particular, una exploració hermenèutica de les seves tensions internes i la seva projecció per comprendre la seva incidència als inicis del segle XIX. Una incidència que, des de l’actual i gairebé distòpica dècada dels anys vint del segle XXI, es contempla amb la distància auràtica d’una utopia viscuda en un altre temps per una Europa que ha perdut el vincle amb les seves arrels culturals —aquelles que enfonsen els seus fonaments en la filosofia grega, el dret romà o la tradició humanista davant del primitivisme totalitari d’altres religions— i que s’enfronta a una crisi d’identitat en un context de profunda transformació política i social, marcat per la inoperància i la corrupció moral de bona part dels seus líders institucionals. Una part d’aquesta necropsi del Romanticisme es veu impulsada, en darrer terme, com a resposta i actitud romàntica del mateix Santiago Martín Arnedo.

Albert Ferrer Flamarich