Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Fórcola i Wagner, una bibliografia en expansió

Classificació temàtica: Sense classificar

Cartas sobre Luis II de Baviera y Bayreuth. Richard Wagner.

Edición de Blas Matamoro.

Fórcola Ediciones, Madrid, 2013. 192 pàgines.

ISBN: 978-84-15174-72-1

                             

A mis amigos. Reflexiones sobre la creatividad y la música. Richard Wagner.

Edición, traducción y notas de Alfonso Lombana Sánchez.

Fórcola Ediciones, Madrid, 2025. 178 pàgines.

ISBN: 978-84-19969-32-3

 

La invención de Bayreuth. La evolución del wagnerismo en las Bayreuth blätter (1876-1898).

Darío Fernández Ruiz.

Fórcola Ediciones, Madrid, 2026. 321 pàgines.

ISBN: 978-84-19969-39-2

Diu el tòpic —no del tot infundat— que caldria una vida sencera per llegir tot allò que Richard Wagner va escriure i tot el que s’ha escrit sobre ell. Exageració o no, el cert és que ja abans de la seva mort la bibliografia dedicada al dramaturg superava els deu mil títols, tal com recorda Bryan Magee a Aspectos de Wagner. Des d’aleshores, aquest cabal no ha deixat de créixer, alimentant una tradició crítica, assagística i divulgativa de proporcions gairebé inabastables. I és que Wagner continua essent una aposta especialment fecunda en l’àmbit editorial.

En aquest sentit, cal recordar que amb motiu del bicentenari del seu naixement, l’any 2013, es van publicar poc més d’una desena de llibres dedicats a la seva figura, fet que va donar lloc a una notable proliferació de títols —tant de nova aparició com de recuperació— que abastaven des dels seus propis escrits fins a assaigs especialitzats, obres de divulgació, testimonis històrics o estudis sobre l’entorn familiar i el fenomen de Bayreuth. A tot plegat s’hi van afegir iniciatives de caràcter més miscel·lani impulsades per entitats com l’Associació Wagneriana, que van contribuir a enriquir un corpus ja de per si vastíssim.

Cartes a Luis II de Baviera

En aquell moment, Fórcola Ediciones va publicar en format de butxaca i amb una tipografia còmodament llegible una acurada selecció de Cartas sobre Luís II de Baviera y Bayreuth (190 pàgines. ISBN: 978-84-15174-72-1), a cura del musicògraf Blas Matamoro. Ordenades cronològicament i adreçades al monarca de Baviera, a diverses personalitats polítiques i a artistes, aquestes cartes permeten descobrir un Wagner proper i adulador, atent a les formes i capaç d’exhibir una gran exquisidesa en el tracte. Hi aflora, naturalment, la seva preocupació per la construcció del teatre de Bayreuth i per l’activitat artística que havia de desenvolupar-s’hi. El volum va precedit d’una introducció extensa, amena i ben documentada en la seva vessant històrico-política, amb apartats especialment sucosos dedicats a les amants de Ludwig II, als seus darrers anys o a la relació que va mantenir amb l’emperadriu Sissí. El llibre es completa amb una relació dels destinataris de les epístoles i amb un text sobre el Festspielhaus i les seves característiques, datat per Wagner l’1 de maig de 1873. Només caldria esmenar dues petites inexactituds: Tannhäuser es va estrenar a París l’any 1861 i no el 1859 (p. 9), i va ser Frederic III qui va regnar noranta-nou dies, no pas el seu pare, Guillem I (p. 55).

A mis amigos                               

En un altre ordre de qüestions, cal recordar que Richard Wagner encapçala una llarga llista de músics que també van ser escriptors actius —Hector Berlioz, Robert Schumann, Claude Debussy, Arnold Schoenberg, Ernest Ansermet, Pierre Boulez...—. Els seus textos no van ser en absolut accidentals, ja que concebia l’artista com la conseqüència d’un sistema de pensament que, al seu torn, legitimava la pròpia creació. La seva revolució va instaurar una nova manera de pensar la música, les arts escèniques i, en última instància, el substrat cultural d’Occident.

L’ingent nombre d’assaigs i articles encara pendents d’una edició digna en castellà continua essent, en aquest sentit, un llast considerable per al coneixement de primera mà —de segona, després del traductor— del Wagner teòric, en una faceta capital i indestriable de la seva personalitat polièdrica i aclaparadora: una dimensió injustament relegada —amb comptades excepcions— pel món editorial i encara menys coneguda entre aquells que freqüenten la seva música. En aquesta línia s’inscriu un dels textos més significatius del corpus wagnerià, A mis amigos, concebut originàriament com a pròleg de les edicions impreses de L’holandès errant, Tannhäuser i Lohengrin.

El volum compta amb un pròleg clarificador de Miguel Ángel González Barrio, que sintetitza amb encert les claus del pensament wagnerià, en diàleg implícit amb la brillant caracterització —no podia ser altrament— que Friedrich Nietzsche va deixar en els seus fragments pòstums. El text, articulat en una introducció i trenta-cinc apartats, segueix la versió fixada per a les Gesammelte Schriften und Dichtungen publicades l’any 1872. Es tracta, en essència, d’un recorregut per les motivacions de les òperes que havia compost fins aleshores, abordades des d’una perspectiva poètica i estètica que adopta la forma d’una mena d’autobiografia artística. Wagner no escatima els aspectes personals —ell mateix es nega a dissociar l’artista de l’home, just el contrari del que avui sovint es practica— i, amb un to marcadament sacrificial, gairebé messiànic, respon amb hostilitat a l’hostilitat d’un món que no el reconeix: carrega contra la crítica i contra el funcionament mercantil dels teatres, que considera profundament degradat.

Més enllà dels seus punts de neurastènia i egocentrisme, el text resulta d’un interès extraordinari per les aportacions concretes que ofereix sobre les seves creacions: el repàs estructurat de l’evolució del seu pensament teòric, de les seves concepcions dramàtiques i de les influències que les van modelar; alguns paral·lelismes mitològics, com ara el que estableix entre Zeus i Sèmele i la parella Lohengrin-Elsa; el reconeixement a Franz Liszt com a amic i impulsor; així com les bases que anticipen la seva magna empresa, la tetralogia al voltant del mite de Sigfried i el nou paradigma del drama musical.

L’edició compta amb l’excel·lent treball d’Alfonso Lombana Sánchez, responsable d’una traducció que aconsegueix traslladar amb una fluïdesa notable la sintaxi tortuosa, recargolada, perifràstica i pràcticament clombuteròlica del Wagner assagista. Com va assenyalar Ángel Fernando Mayo, “la seva expressió es correspon amb les intuïcions de l’artista, difícils d’encabir en paraules. A més, els períodes llargs, els paràgrafs complexos tenen una estructura musical i transicional [...]. Un estil sonor oral”. Així mateix, Lombana Sánchez va proveir el text d’un aparell crític amb 176 notes complementàries a les de l’autor que, en conjunt, converteixen aquesta edició en una obra de referència per a tots aquells interessats en el corpus de la crítica musical, la teoria estètica, l’assaig filosòfic i els escrits de caràcter polític i social de Wagner, sense oblidar els seus propis llibrets ni altres projectes teatrals i operístics —Leubald, Picardía masculina mayor que la picardía femenina o la feliz familia de osos, La sarracena, Friedrich I, Jesús de Nazaret, entre d’altres— que completen l’amplíssim horitzó creatiu del compositor i als quals també es refereix en aquestes pàgines.

La invenció de Bayreuth

Coincidint amb el 175è aniversari de Bayreuth, Fórcola Ediciones ha publicat La invención de Bayreuth, un volum que permet endinsar-se en la construcció intel·lectual, ideològica i organitzativa de l’univers wagnerià durant les dècades fundacionals del Festival. L’obra mostra com Bayreuth va ser concebut des dels seus inicis com un espai excepcional, deliberadament situat al marge de les dinàmiques habituals del mercat operístic i de la circulació convencional del repertori. La introducció de Darío Fernández Ruiz, articulada en els cinc primers capítols, reconstrueix el procés de configuració simbòlica del Festival i contextualitza els seus primers anys. Potser s’hi troba a faltar un comentari més desenvolupat sobre els sis textos que conformen el sisè capítol, presentats únicament a les pàgines 52 i 53 i traduïts ara per primera vegada al castellà amb una solvència notable. Aquesta absència, però, troba un bon contrapès documental en el sòlid aparell crític que aporten les 113 notes reunides al final del volum, en la línia del rigor editorial que caracteritza Fórcola.

L’interès principal del llibre rau en la selecció documental, que permet seguir l’evolució d’alguns dels discursos que van donar forma a l’anomenat “Cercle de Bayreuth”. A través d’aquests materials afloren les dificultats econòmiques i organitzatives de les associacions wagnerianes, els sistemes de finançament del Festival i el protagonisme creixent de les Bayreuther Blätter, autèntic òrgan de difusió comunitària que es pot considerar un dels primers fenòmens de mobilització cultural a gran escala, en una línia que, salvant totes les distàncies, recorda allò que avui coneixem com a fanzine. Resulta especialment revelador comprovar com aquesta publicació es va convertir també en un instrument de reformulació ideològica, primer sota la influència de Hans von Wolzogen i posteriorment de Houston Stewart Chamberlain, les interpretacions dels quals van tenir una projecció històrica tan prolongada com problemàtica.

Entre els documents reproduïts sobresurt l’extens text de Wolzogen publicat amb motiu del vintè aniversari de la revista, en què elabora una retrospectiva dels seus primers anys. Amb un estil abundant en subordinades i una escriptura recargolada de pretensions erudites —més comprensible que la del Mestre, val a dir-ho—, posa de manifest la importància de Bayreuth en aquella Alemanya bismarckiana, l’organització dels patronats, la influència de les Anregungen de Brendel i Pohl o les dificultats que va comportar arribar a representar Parsifal. El conjunt es completa amb cartes de Wagner adreçades a Martin Plüddemann i al repetidor Anton Seidl, centrades en qüestions pràctiques de l’organització artística.

La resta de textos amplien notablement l’horitzó temàtic del volum. De Max von Millenkovics —escriptor, llibretista i futur director del Burgtheater vienès— s’hi inclou una reflexió sobre les arts visuals que van contribuir a modelar l’imaginari de Bayreuth, en la qual reivindica figures com Ludwig Richter i Moritz von Schwind i desenvolupa una concepció estètica influïda per Herder, segons la qual l’obra d’art total apareix com la culminació d’un procés històric orientat cap a la síntesi. Les seves referències a Shakespeare, a la tradició dramàtica espanyola i als efectes sinestèsics conflueixen en una lectura entusiasta dels dissenys de Hans Thoma per a El anillo del nibelungo. La pintura torna a ocupar un lloc central en el text dedicat a Arnold Böcklin, mentre que Karl Klindworth —pianista, pedagog i deixeble de Liszt— aporta un valuós testimoni sobre la recepció de Wagner a Anglaterra i sobre els recels que van marcar les relacions culturals entre tots dos àmbits. Una rellevància especial té també l’assaig de l’orientalista Adolf Wahrmund sobre judaisme i rabinisme, redactat als inicis del sionisme polític i travessat per plantejaments inequívocament antisemites, que recorda que la història de Bayreuth no es pot entendre únicament des d’una perspectiva artística.

El volum s’enriqueix, a més, amb una excel·lent selecció iconogràfica —fotografies, documents, plànols del Festspielhaus, retrats i pintures—, una útil secció biogràfica dedicada als principals integrants del cercle bayreuthià i un detallat inventari d’associacions, patronats i fundacions vinculats al Festival entre 1871 i 1898. Com assenyala Fernández Ruiz a l’epíleg, aquesta compilació constitueix un «arxiu viu d’idees, obsessions, esperances i pors que van travessar Bayreuth des dels seus orígens» i recull una part dels debats a través dels quals el Turó Verd va acabar convertint-se en un fenomen cultural d’abast internacional, capaç de reorganitzar les relacions entre art, pensament, difusió editorial i construcció identitària. Una influència que va transformar profundament el panorama cultural del seu temps i els ecos de la qual continuen ressonant avui dia.

En conjunt, el segell madrileny es perfila cada vegada més com un dels principals valedors de la bibliografia wagneriana en llengua castellana. Es tracta d’un camp que encara ofereix àmplies possibilitats d’expansió: des de la traducció dels nombrosos articles del mateix compositor que continuen inèdits en el nostre idioma fins a la incorporació d’estudis internacionals que permetin pal·liar —encara que només sigui parcialment— les notables llacunes del nostre mercat editorial. Una tasca que, sens dubte, serà rebuda amb entusiasme tant pels devots del geni alemany com pels melòmans i professionals de la música, tal com també demostra una altra publicació recent del segell dirigit per Javier Jiménez: Richard Wagner, Friedrich Nietzsche. Correspondencia, en edició, traducció i anotacions de Luis Enrique Santiago de Guervós. Que en vinguin més, si us plau!

Albert Ferrer Flamarich