Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

CPO i l'obra pianística d'Otto Nicolai

Classificació temàtica: Música de cambra i solista instrumental

Otto Nicolai: Complete Works for piano

Alfred Jaëll: Dies Lustigen Weiber von Windsor, Caprice Op. 137

Alessandro Longo: Melodia di Otto Nicolai dall’opera Le Vispe Comari di Windsor.

Christof Keymer, piano.

CPO 555 780-2. 121 minutos.

CPO

Aquest doble CD, amb dues hores exactes de música, reuneix el reduït corpus pianístic d’Otto Nicolai: onze obres que abracen des de pàgines de caràcter lliure, fantasies i transcripcions fins a peces d’orientació acadèmica o pedagògica, a més de dues sonates que, a una distància més que considerable, deixen entreveure els grans models del gènere. El programa es completa amb dues recreacions basades en motius de Les alegres comares de Windsor, igualment inscrites en la tradició de la transcripció pianística: una deguda a Alfred Jaëll (1832-1882) i una altra a Alessandro Longo (1864-1945). Mentre que la primera reelabora l’obertura amb certes llibertats de fraseig i tempo, tot mantenint-ne una fesomia perfectament recognoscible, la segona destaca per la transparència de la textura i el predomini d’una línia melòdica d’aire gairebé bagatel·lístic, molt propera als ambients de saló. En aquesta mateixa esfera s’inscriuen les breus Albumblatt en Fa major i Capriccioso en Re major (1842), peces sense desenvolupament, construïdes a partir de cèl·lules motíviques senzilles i concebudes gairebé com a exercicis de digitació per a principiants, amb protagonisme de la mà dreta i una intervenció molt limitada de l’esquerra.

Format en l’ambient berlinès posterior a Beethoven i contemporani de Mendelssohn i Schumann, Nicolai desenvolupà un llenguatge situat entre el classicisme tardà i el primer Romanticisme alemany. La seva prolongada estada a Itàlia deixà, tanmateix, una empremta profunda en la seva escriptura, perceptible en la predilecció per la melodia cantabile i en una concepció gairebé operística del discurs instrumental. Això s’aprecia amb claredat en la transcripció de l’ària «Ah quel guardo» de la seva òpera Il templario, en Mondwalzer i en els Tres estudis op. 40, dedicats a Liszt. D’una notable diversitat estilística, el primer d’aquests estudis parteix d’un duet de Le retour du Proscrit i desplega extensos passatges per a la mà esquerra, cadenes de trinats ascendents alternats entre ambdues mans (CD 1, pista 1, 4:54-5:31), àmplies figuracions arpegiades, grans extensions del teclat i acusats contrastos dinàmics. La seva escriptura, exigent però sempre musical, revela un equilibri entre virtuosisme i refinament expressiu, en sintonia amb l’evolució del gènere en Chopin, Liszt o Moscheles, encara que sense assolir ni el radicalisme harmònic del primer ni l’espectacularitat transcendental del segon. Per la seva banda, Mondwalzer s’estructura ja segons el model que Johann Strauss fill popularitzaria més tard, durant la dècada de 1860: introducció, cinc valsos i coda. Nicolai, plenament familiaritzat amb el llenguatge elegant de la música vienesa de saló, hi construeix una atmosfera d’evocació nocturna d’acord amb l’imaginari romàntic suggerit pel títol, en què no és el lluïment virtuós sinó la gràcia melòdica, la flexibilitat del fraseig i la varietat tímbrica allò que constitueix el principal recurs de seducció sonora.

Altres peces, en canvi, presenten un perfil molt més virtuosístic, com el pràcticament desconegut Rondo capriccioso en Fa major, publicat pòstumament. Concebut com un autèntic perpetuum mobile, exigeix agilitat digital, precisió articulatòria i un control constant del moviment del canell i del braç. La melodia del ritornello ocupa permanentment el primer pla i un dels seus episodis contrastants adopta forma fugada (CD 1, pista 4, 2:30). Sense arribar al virtuosisme transcendental de Liszt ni a la densitat poètica de Schumann, s’acosta a l’estil brillant cultivat per Mendelssohn i altres representants del piano de saló, tot mantenint una factura compositiva sòlida i refinada. Per la seva banda, Bühnenmusik für Klavier ocupa un lloc singular dins l’escàs catàleg pianístic de Nicolai. Es tracta d’una peça circumstancial construïda com una successió d’episodis heterogenis, alguns dels quals es basen en cites escassament desenvolupades de La Marsellesa, l’Himne de l’Emperador de Haydn i la Marxa Rákóczi, emblemes musicals àmpliament difosos a l’Europa del segle XIX, amb els quals el compositor sembla aproximar-se a la tradició del potpourri, de la fantasia sobre aires coneguts i de la música cerimonial tan característica de la primera meitat de la centúria.

D’altra banda, la relació de Nicolai amb Bellini queda reflectida en dues obres de naturalesa molt diferent. La Gran Marcia Funebre fou concebuda com a homenatge arran de la mort del compositor sicilià el 1835, mentre que la Fantaisie et variations brillantes sur des motifs de l’opéra Norma, op. 25, s’inscriu en la tradició de les fantasies de concert sobre temes operístics cultivada per Liszt, Thalberg o Kalkbrenner. La primera s’obre amb trèmolos al registre greu i desenvolupa els trets característics de la marxa fúnebre —ritme processional binari, irrupcions sobtades d’acords en forte a manera d’exclamació i una atmosfera solemne de ressonàncies beethovenianes—. La segona, per contra, desplega un brillant exhibicionisme pianístic a partir de diversos motius de Norma, sotmesos a un procés continu de transformació i ornamentació, entre els quals destaquen «Casta Diva» com a nucli líric principal, «Ah! bello a me ritorna» pel seu impuls rítmic i alguns temes associats al món dels druides. En conjunt, si a la marxa predomina la gravetat expressiva i una escriptura continguda pròpia de l’homenatge, a la Fantasia es celebra directament el geni melòdic de Bellini.

Finalment, les dues sonates per a piano permeten seguir l’evolució del llenguatge instrumental del compositor des d’una estètica encara vinculada al classicisme vienès fins a plantejaments plenament romàntics. La Sonata en Mi bemoll major, estructurada en un Allegro i un Rondó, destaca per la claredat formal, l’elegància melòdica i l’equilibri de proporcions, trets que l’apropen a la tradició de Haydn, Mozart i el primer Beethoven. Ben diferent és la Sonata en re menor, op. 27, tant per les seves dimensions com per les seves ambicions. Articulada en quatre moviments i concebuda segons el model de la gran sonata romàntica, hi són perceptibles les influències de Beethoven (La tempesta, Waldstein), mentre Nicolai juga amb forts contrastos de caràcter, una escriptura més exigent i un tractament dramàtic que arriba a un dels seus punts culminants a l’Adagio con molta serietà. També mereix una menció especial l’episodi fugat situat al centre del breu scherzo sobre un ritme de dansa camperola (CD 2, pista 3, de l’1:05 a l’1:58).

Tot allò exposat aquí hauria d’haver trobat lloc a les notes del llibret que acompanya l’enregistrament. Tot i que és d’agrair que siguin més concises del que habitualment ofereix CPO en els seus densos quadernets, resulten excessivament breus des d’una perspectiva musical i musicològica com a guia d’audició. S’hi troben a faltar dades bàsiques com les dates de composició, estrena o publicació de les obres. Amb tot, les observacions redactades pel mateix Christof Keymer aporten algunes claus útils per aproximar-se a aquest repertori. El pianista signa, a més, una interpretació sòlida tant des del punt de vista tècnic com estilístic, recolzada per una altra excel·lent presa sonora del segell alemany, que ofereix una lectura plenament recomanable com a primera opció per endinsar-se en aquest catàleg. Un repertori que, sense desmerèixer-lo, revela més ofici que no pas espurnes de veritable inspiració, més proximitat al llenguatge genèric i formulari que no pas a una personalitat autènticament singular.

Albert Ferrer Flamarich